En l'art occidental, es pot dir que no hi ha cap obra més famosa que la pintura de Leonardo da Vinci del retrat de Lisa Gherardini, anomenat Mona Lisa (Mona és una abreviatura de l'italià Madonna, senyora), filla d'un fabricant de llanes florentí anomenat Antonio Gherardini.Se sap que Leonardo va treballar en el retrat de la Gioconda durant quatre anys, probablement des de 1503, però ell mai ho va considerar acabat i es negava a lliurar-lo al client. El mateix pintor va manifestar en la seva època una gran predilecció pel retrat de la Gioconda. Se sap que portava aquest quadre en els seus viatges, i que sovint passava llargues hores observant a la recerca d'inspiració. No es conserva cap esbós previ del retrat de la Gioconda, fet certament insòlit si es té en compte que Leonardo, com molts altres pintors, solia realitzar exhaustius estudis previs a les seves diferents obres.Així i tot, l'obra conserva encara una bellesa peculiar. Molts intents s'han fet per explicar el viu efecte que produeix en l'espectador. Leonardo va utilitzar un típic sfumato: els suaus colors i els contorns es fonen en una ombra indecisa. De la mateixa manera, l'expressió del rostre és equívoca: un somriure juga voltant de la boca i els ulls, però és burleta o malenconiosa? La jove sembla mirar l'espectador però també al mateix temps mira al lluny, o cap al seu interior. El peculiar efecte queda accentuat pel paisatge oníric del fons, on a més l'artista ha deixat molt més sota l'horitzó de l'esquerra que el de la dreta. Tampoc les dues meitats de la cara són del tot iguals. El torbador d'aquests aspectes es contraposa amb la tranquil · harmonia de les mans meravellosament modelades.Molt aviat van començar les càbales i especulacions sobre la model del quadre i la seva enigmàtica somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada